Les Basses o Abeuradors per el bestiar, en general per vaques, en podem trobar fets de diferents objectes, des d’obra, trons, fins i tot aprofitant una vella banyera, que s’ha conduit aigua d’una font, mina, el torrent o riera propera.
També, arreu de Catalunya, hi ha les Basses que s’omplen de l’aigua de la pluja.
Aquestes Basses, estan prop de Masies i/o de Granges, on les vaques i cavalls estan situats en semi llibertat, així es facilita que els animals puguin abeurar.
La seva construcció es molt senzilla, s’ha excavat un fossar a nivell del terra amb una certa inclinació o pendent en un costat,
allí gracies a les pluges es va omplin, el bestiar baixa a beure.
Si hi ha molt de moviment d’animals, l’aigua queda de color terra fosca, del fang,
recordem que de fet es aigua estancada.
Al no ser utilitzada, pot créixer dins de la bassa canyes o altres plantes.
També, en èpoques de sequera o llarga sequera, poden quedar-se buides d’aigua les Basses.
En aquest cas la solució es portar amb el tractor una cuba amb aigua recollida en una altre lloc, pou, riu… i omplir així la bassa – abeurador.
No sols el bestiar de Granja disposen d’un lloc amb aigua, que altres animals lliures poden anar-hi a beure.
El refranyer diu:
No fa bon gener si no deixa les basses plenes, ni bon febrer si no les manté.
No hi ha bon gener, que no deixi les basses plenes pel febrer.
Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
Pou de glaç de Canyamars és un monument del municipi de Dosrius (Maresme) .
Des del costat del Molinot, que ahir us vaig presentar, antic molí fariner prop de la riera de Canyamars,
seguirem la pista del camí del Pou de Glaç, en poc temps agafarem un camí que ens portarà directament al Pou de Glaç.
Construcció popular dels segles XVII-XVIII formada per un pou circular de pedra i maó (5 m diàmetre X 7 m d’alçada, aprox.).
Una part d’aquest pou queda sota terra (entre dos i tres metres) i l’altra sobresurt aprox. 4 m, fins a un sostre en forma de volta (també de pedra i maó).
Els murs exteriors estan reforçats amb contraforts i hi ha tres obertures (finestres o portes) de volta de canó.
A la part sud hi ha dues voltes de maó, que se suposa eren els ponts que sustentaven la rampa que comunicava el pou amb una bassa situada més amunt.
Des d’aquesta bassa, quan l’aigua es gelava, s’enviaven trossos de gel fins al pou.
Dins d’aquest es feien capes de gel i de palla per tal de conservar-lo fins a l’estiu, l’època de l’any que es comercialitzava.
L’Ajuntament de Dosrius va comprar el Pou de Glaç l’any 2007 als seus anteriors propietaris privats.
La construcció estava enterrada fins a la meitat, però durant les obres de condicionament es va retirar la terra que havia el voltant i la part nord ha quedat completament a la vista.
Pou de glaç de Canyamars és un monument del municipi de Dosrius (Maresme) inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català.
L’antic molí fariner conegut com “El Molinot” esta en la baixada de la Fàbrica de la Tortuga, s/n.( davant de l’empresa Manufactures) de Canyamars, municipi de Dosrius.
Historia:
La primera referència documental del topònim Galzeran apareix l’any 1552 en un establiment del mas Lledó que limita «a sol ponent ab en Barthomeu Galceran» i el mas i el molí Famades.
Tot i que no tenim notícies d’aquestes dues darreres estructures, i tenint en compte que el mas Lledó pot estar fent referència a l’actual rectoria de Canyamars, no es pot descartar que el molí faci referència al molí de can Galzeran.
De totes maneres, la primera referència documental directa del molí la trobem en un capbreu datat l’any 1570, en la que es menciona «Item totum illud molendinum farinarium, cum sua mola, ad triturandum…» relacionat amb el mas «Galceran». Tot i això, en una relació de masos del terme de Dosrius i Canyamars datada al segle XVIII, es menciona «…Mas Galceran, antes Saborit de la (Parròquia) de Canyamars I tot son molí fariner…».
Poc després hi ha constància que els anys 1784 i 1787 pagava el cadastre.
Finalment, l’any 1912 hi ha constància que el molí encara estava en funcionament: «Primo todo aquel manso nombrado Galceràn [..] con un molino arinero, con su balsa, muela y demás arreos y aparatos construhidos cerca de las dichas casas…» (Vellvehí, 2008: 38).
Probablement, la resclosa d’on es captaria l’aigua estaria situada a l’alçada del Pou del glaç de Canyamars. Pel que fa al topònim del Molinot, cal dir que pot fer referència a un molí més antic, diferenciant-lo d’aquesta manera d’un de més modern construït en les seves immediacions.
És probable que el molí deixés de funcionar a finals del segle XIX o principis del segle XX.
Restes d’un antic molí fariner que presenta una planta més o menys rectangular.
Aquestes restes es correponen amb un dels extrems de la bassa, on es troba el cup de planta circular a través del qual l’aigua anava al carcabà, que estava soterrat.
Probablement, l’edifici del moliner estaria superposat al mur del cup. A l’espai de bassa s’observa una possible ampliació de la mateixa.
La construcció és bastida en pedra de diverses mides lligada amb abundant morter de calç. A les cantoneres del mur de migdia s’observen carreus de pedra. El cup està bastit amb pedra desbastada i carreus a la part superior.
Observacions:
Les restes estan situades a l’inici del que es coneix com el pla del Molinot. Altres denominacions relacionades amb l’edifici: Molí de can Galzeran, Molí de Canyamars.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
La Sínia dels Fabrés està situada a la zona Clot del Tufau de Sant Vicenç de Castellet. (Prop de l’entrada de la urbanització)
Historia:
Tot i que la data més antiga de la casa ens remunta a l’any 1425, la sínia seria construïda en l’època d’apogeu del mas, al segle XIX, degut a la tipologia d’aquest enginy.
A l’Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas tenia 9 parcers i era propietat de Jaume Enrich i Fabrés, essent un dels masos importants del Clot del Tufau junt a cal Cases i cal Fiter.
Dades sobre Les Sínies:
La sínia és un complex hidràulic format pel pou, l’estructura de la sínia, la bassa, a vegades un safareig, i sistemes de canalització de rec. El pou, generalment rectangular, disposava d’ una maquinària per pujar l’aigua a la superfície. Aquesta maquinària està composta bàsicament per dues rodes, una horitzontal moguda per un animal, i una altra vertical. La roda vertical pujava l’aigua del pou amb els catúfols que la buidaven a la bassa del costat on s’acumulava pel seu ús.
Els catúfols, generalment de fang o de fusta, tenien un petit forat al fons per tal de buidar-se quan la sínia s’aturava. La força motriu era la de les mules o d’altres animals de tir, que voltaven lligats a un eix vertical i feien girar la roda horitzontal situada sobre l’eix i que transmetia l’energia a la roda que pujava l’aigua a través d’un sistema d’engranatges de ferro.
L’objectiu era pujar l’aigua i acumular-la en una bassa per la seva utilització en el regadiu dels horts per gravetat de la caiguda d’aquesta. L’animal girava en una plataforma circular en la que hi havia l’eix al centre. Hi podien haver de dos tipus, la que es situava sobre el pou i al voltant es construïa una plataforma empedrada que servia per que caminés el ruc; i la que tenia aquesta plataforma i la sínia desplaçada a un costat del pou amb la transmissió a través d’un eix horitzontal que comunica les dues rodes.
Les sínies estaven generalment a prop de les rieres o sobre aigües subterrànies poc profundes i la seva finalitat era regar una petita extensió de terra destinada primordialment a cobrir les necessites bàsiques del mas. L’aigua s’extreia del pou mitjançant un sistema d’engranatges i cordes que primer eren de fusta i que gradualment varen ser substituts pel ferro i que utilitzaven la tracció animal per funcionar. Tot i que l’origen del sistema s’atribueix als àrabs, les sínies de la zona són construccions del segle XVIII o XIX.
Les sínies eren construccions molt corrents en aquests entorns i facilitaven la recollida d’aigua i el rec per les terres, essent l’únic mitjà de fer conreables algunes terres a les que no es podia fer arribar l’aigua pel desnivell del terreny. Amb l’arribada dels nous avenços duts a terme de la ma de la revolució industrial el sistema d’extracció de l’aigua del subsòl va modernitzar-se amb la incorporació del motor elèctric que va substituir l’animal.
Després de la Guerra Civil, es van substituir progressivament per motors de gasolina o elèctrics que han provocat l’abandó de la sínia, tot i que els pous segueixen en ús.
Dins la propietat de la casa hi ha una sínia per regar l’hort que es troba al peu de la riera de Castellet. El que resta de l’estructura de la sínia es troba dins una caseta que hi ha a l’hort, d’estructura molt senzilla i coberta amb teulada a un vessant. A l’interior hi ha l’accés al pou que està cobert amb una volta amb una petita porta d’accés.
L’estructura de la sínia es suporta en una biga al sostre que va de banda a banda de la caseta. D’aquesta penjava l’eix i encara es conserva la roda de l’engranatge de ferro. El terra conserva el cercle de terra i pedres trepitjada sobre el que voltava l’animal.
Actualment s’extreu l’aigua del pou amb una bomba elèctrica que la puja fins al nivell d’un canal de maó que porta l’aigua fins a una bassa a l’altra banda del camí, davant la caseta. Per tal de deixar lliure el pas del camí i poder salvar l’alçada des de la sortida de la caseta fins a la bassa, hi ha un aqüeducte de dos arcs construït en pedra amb l’intradós de l’arc de maó. El conjunt és una mostra dels sistemes d’aprofitament de l’aigua als masos.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Per anar al Molí d’Altimires, des d’Oló, cal seguir el camí que segueix paral·lel a la riera d’Oló, a 1 km aproximadament; situat al costat del camí i a prop de la riera.
El Molí d’Altimires forma part del Sender de la Riera d’Oló (Ruta 4) i compta amb bancs i un plafó informatiu del PEIN del Moianès.
Antic molí fariner que té la particularitat de ser al mateix temps una torre de defensa medieval. Es troba emplaçat vora la riera d’Oló, en un punt estratègic on hi havia una cruïlla del camí que anava d’Oló a Sant Joan d’Oló i que en aquest punt travessava la riera per una palanca.
La resclosa on es feia la captació d’aigües del molí no s’ha conservat, però devia estar un quilòmetre aigües amunt. Del rec tan sols se’n conserven rastres als 80 m del tram final, al nord del camí.
La torre de defensa i el molí van conviure des del principi. Així ens ho fa pensar el fet que la torre és una construcció unitària bastida en una sola fase, i no s’hi aprecien modificacions. Més endavant (probablement als segles XVII-XVIII) s’hi adossà al nord-oest la casa que servia com a habitatge del moliner.
El conjunt, doncs, consta de les restes de la bassa, la torre-molí i l’habitatge semi-derruït. La bassa es troba al costat sud-est i se’n conserva tan sols el mur adossat a la torre, que era el més sòlid perquè havia d’aguantar la pressió de l’aigua. S’hi poden veure uns carreus en disposició semi-circular que corresponen al pou per on l’aigua queia cap al carcabà, però el forat és actualment colgat i cobert de vegetació. L’aigua del rec entrava a la bassa pel nord-est, a l’altre costat del camí.
La torre-molí és una construcció perfectament regular i molt sòlida que s’ha conservat sencera, tot i que tenia alguns esvorancs i ha estat parcialment reconstruïda, especialment a la façana principal. És de planta quadrada i té quatre pisos, incloent-hi el nivell subterrani del carcabà.
Per la seva tipologia podria datar-se als segles XIII-XV. L’aparell és fet amb carreus irregulars només desbastats però disposats en filades. L’accés principal és encarat vers el camí. Té una porta i una finestra superior amb una interessant llinda decorada amb el gravat de dues roses sexifòlies i una creu sobre un triangle. Les roses de sis fulles solen considerar-se una reminiscència del culte precristià al Sol.
Però una altra interpretació, no necessàriament incompatible amb l’anterior, és que les dues circumferències al·ludeixen a les dues moles del molí.
Així ho interpretava almenys un membre de la família Altimires que va decorar una llinda de la seva casa al poble d’Oló amb dues rodes que representen en aquest cas ben clarament les d’un molí.
A la torre hi trobem altres elements petris de qualitat, com dos brancals de la porta principal amb motllures i, a la façana nord-oest, una finestreta amb arc monolític de punt rodó.
Això indica que l’edifici tenia una certa rellevància des dels seus inicis. Al mateix temps, el seu caràcter defensiu és ben marcat per la presència d’espitlleres en tots els murs, i especialment a la part superior de la torre.
En el nivell subterrani de la torre hi ha el carcabà, on l’aigua feia moure la roda. Al seu damunt hi ha una planta semi-soterrània, coberta amb volta de pedra. Aquí és on hi havia la instal·lació del molí, de la qual encara es conserva la mola sotana.
També hi ha un arc apuntat, actualment tapiat, que comunicava amb el pou per on l’aigua queia cap al carcabà. Al seu damunt hi ha la planta baixa, accessible des del camí. També és coberta amb volta de canó i conserva restes d’una escala que conduïa al pis superior. El mur posterior presenta un gran esvoranc. La sortida del carcabà es troba uns metres enllà de la torre.
L’habitatge del moliner queda adossat a la torre per ponent. Se’n conserven bàsicament els murs d’un dels angles fins a l’alçada de la coberta. Devia tenir dues plantes, i l’interior estava dividit en dues estances més una altra de posterior.
A tocar de la riera s’ha conservat una curiosa estructura amb unes escales i una gran cadena que pertanyia a una palanca per travessar la riera. Perquè no se l’emportessin les riuades tenia un curiós sistema basculant o mòbil.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Per anar a La Font del Figuerot , des de la carretera B- 224, abans d’arribar a Capellades, cal seguir una carretera que va al Castell de Cabrera, una vegada passat aquest, a poca distancia i a la dreta un espai per deixar el vehicle, allí esta la Font.
Creiem que la font es una cisterna, donat que te una aixeta polsador per regular l’aigua, que cau una gran pica rectangular.
A sota de l‘aixeta, hi ha la data de1790, data provablement de la seva construcció.
En un costa de l’explanada veiem l’estructura d’una bassa,
mig tapada per la vegetació i amb terra.
Al seu costat, hi ha un curt sender que porta a un pou o avenc,
esta tancat per una reixa de ferro per evitar un accident.
En l’actualitat, per la manca de pluges destacades, la font està seca.
Es un lloc reduït però molt conegut per la gent de les rodalies…
Per anar a La Font de Puigcorber de Campdevànol, us recomano que deixeu el vehicle en la mateixa població. Dirigir-vos al carrer Vistalegre, on teniu un pal informatiu d’itinerari. Cal seguir les marques grogues, vigilant en no perdre-les perquè hi ha nombrosos camins. Cal passar pel cementiri, allí hi ha un nou pal informatiu. Us caldrà traspassar el túnel de l’antiga Rectoria de Sant Cristòfol. Podeu parar quan arribeu a la Creu de les Missions, i en el mirador veure el bonic paisatge natural d’aquesta zona. Ara camineu cap a Sant Cristòfol «la Vella». Al poc passareu pel costat del Mas de Puigcorber.
Seguiu per un corriol que us portarà directament a la Font de Puigcorber.
De fet La Font, es una cisterna, sense portella que la tanqui,
per això a dins hi trobem troncs, pals i brutícia varia… una llàstima.
Un canaló portava l’aigua sobrant a una bassa (o safareig)
que actualment queda sols unes pedres en forma quadrada.
La Masia de Puigcorber, antigament utilitzava l’aigua per les seves necessitats pròpies de la finca.
Es una pena que en moltes ocasions les fonts, en el pas del temps ningú les cuidi, com el cas de la Font de Puigcorber, pugui acabar -se perdent…
Can Miret de les Parellades aquesta masia va ser bastida durant la segona meitat del segle XIX segons l’estètica colonial predominant en aquest moment. Es tracta d’una casa típica d’indiano que es troba al costat del pont que comunica el barri de les Parellades amb el nucli de Ribes. És un gran casal, amb diferents cossos, el més alt amb planta i dos pisos, simètric. El pis principal s’obre amb balcons i el superior amb finestres amb barana de ferro. Ha estat modernament reformat per acollir un establiment turístic.
El Pou esta a prop de l’entrada de la Masia i a peu de la carretera de Sitges a Canyelles.
D’estructura rectangular i teulada a dos besants de teules, amb una portella de fusta,
al seu costat te una petita pica semicircular amb seient, tot el seu conjunt es de pedra o blocs de pedra.
En la part de darrera, hi ha una Bassa i una bassa més petita d’us per la vinya.
Recull de dades de la masia: Ajuntament de Sant Pere de Ribes
Fonts i Natura 